Arxius de Miscel·lània Zoològica. Volume 5 (2007) Pages: 12-42

Fauna vertebrada de les zones semi-àrides protegides de Catalunya

Sanuy, D.

DOI: https://doi.org/10.32800/amz.2007.05.0012

Download

PDF

Keywords

Biodiversity, Vertebrates, Semiarid zones, Catalonia,

Cite

Sanuy, D., 2007. Fauna vertebrada de les zones semi-àrides protegides de Catalunya. Arxius de Miscel·lània Zoològica, 5: 12-42, DOI: https://doi.org/10.32800/amz.2007.05.0012

Reception date:

26/06/2007

Acceptation date:

11/01/2008

Publication date:

30/01/2008

Share

Visits

766

Downloads

336

Resum

Fauna vertebrada de les zones semi-àrides protegides de Catalunya
El treball dóna a conèixer aspectes de la fauna vertebrada i el medi de les zones semi-àrides situades en el sud de Catalunya, en la zona adjacent amb els Monegros. Es tracta d’un estudi faunístic d’espais de la zona inclosos en el PEIN i dóna una aproximació a la seva fauna vertebrada. S’ha prospectat una sèrie d’espais que estan sota la protecció d’una figura legal la qual ha de condicionar llur futura existència. Els vuit espais estudiats comprenen zones estèpiques, serres guixenques limítrofes amb les serres prepirinenques, extensions de pi blanc (Pinus halepensis) de repoblació i un pantà de construcció humana.

Resumen

Fauna vertebrada de las zonas semiáridas protegidas de Cataluña
El trabajo da a conocer aspectos de la fauna vertebrada y del medio de las zonas semiáridas situadas al sur de Cataluña, en la zona colindante con los Monegros. Se trata de un estudio faunístico de espacios de la zona incluidos en el PEIN, y da una aproximación a su fauna vertebrada. Se han prospectado una serie de espacios que están bajo la protección de una figura legal que debe condicionar su futura existencia. Los ocho espacios estudiados comprenden zonas esteparias, sierras yesosas limítrofes con las sierras prepirenaicas, extensiones de pino blanco (Pinus halepensis) de repoblación y un pantano de construcción humana.

Abstract

Vertebrate fauna of the protected semiarid zones in the south west of Catalonia
This work describes fauna and habitats within the semiarid zones in the of Catalonia, bordering with Monegros. The fauna in the PEINs areas is studied and an approximation of the vertebrate species therein is given. As parts of the area surveyed are legally protected, their future is considered stable. The eight areas studied include steppe zones, chalky mountain ranges bordering the pre-Pyrenean region, Pinus halepensis forest and a dam.

Introducció

Des del final dels anys 1980 Catalunya té una sèrie d’espais protegits per la llei i coneguts amb el nom d’espais PEIN, sigles corresponents al Pla d’Espais d’Interès Natural. Aquests espais es troben distribuïts per tota la geografia catalana i tots haurien de tenir unes figures legals que els protegeixin, però encara avui n’hi ha molts que no tenen un reglament específic. Per tant, aquests paratges protegits segons la llei es troben ara per ara desprotegits.

D’aquests espais, ens interessen els situats en zones seques o també anomenades semiàrides o estèpiques (Braun-Blanquet & Bolòs, 1957), que serien la continuació a Catalunya d’altres zones com les Bárdenas Reales o els Monegres. Aquestes zones són molt poc conegudes i poc estudiades, almenys des del punt de vista faunístic, amb l’exepció de les aus. El present treball tracta, doncs, d’un estudi de la fauna vertebrada d’una zona àrida de la vall de l’Ebre.

La fauna vertebrada de les zones estèpiques o semiàrides (BraunBlanquet & Bolòs, 1957; Conesa et al., 1994) és la gran desconeguda dels estudis faunístics de Catalunya. Aixalà (1987) va ser l’autor del primer estudi sobre els ocells de les Terres de Lleida. Els estudis sobre grups de vertebrats es refereixen majoritàriament al conjunt del territori del Principat i així ho fan, per exemple, la important obra de recopilació que és la Història Natural dels Països Catalans i altres estudis fets en cadascun dels camps de coneixement de vertebrats (Gosálbez, 1987; Gosálbez & López-Fuster, 1985; Gosálbez et al., 1985; Llorente et al., 1995; Ruiz-Olmo & Aguilar, 1995; Sanuy & Bovet, 1997; Vives, 1984).

Darrerament han fet estudis sobre els ocells lleidatans Estrada et al. (2003, 2004), Clavell (2002) i Calvet et al. (2004). A manera de compendi, darrerament la Universitat de Lleida ha publicat la Fauna vertebrada de les terres de Lleida (Casals & Sanuy, 2006).
Si més no, ara com ara, encara es pot parlar d’una important riquesa de la fauna estèpica, però cada cop són mes patents les agressions que aquesta pateix i pot patir majoritàriament per causes humanes. Entre les agressions destaca la degradació dels hàbitats per contaminació o ocupació dels espais o per la transformació que afecta importants zones del sud de la demarcació de Lleida, concretament els canals Algerri-Balaguer i Segarra-Garrigues, que si bé no ocupen directament zones dels PEIN sí que es projecten sobre les zones perifèriques, que esdevenen també indirectament i greument amenaçades (Estrada et al., 2003).

Material i mètodes

S’han seleccionat una sèrie d’espais considerats representatius dels ambients estèpics o semiàrids —les dades aportades i l’extensió dels espais són anteriors a l’ampliació efectuada el 2007— que es troben a la demarcació de Lleida, a la part oriental de la Depressió de l’Ebre (fig. 1), les característiques climàtiques de la qual, evidentment, comparteixen. En general, el clima de la vall interior de l’Ebre es pot definir com de tipus mediterrani continental, caracteritzat per unes temperatures amb una notable oscil·lació estiu/hivern i per la baixa pluviometria anual. En una de les zones protegides o PEIN hi ha un embassament o pantà construït el 1914 i que va cobrir dues grans valls, les de Secà i d’Utxesa, tancades ambdues per l’oest mitjançant amplis dics de pedra. Aquest espais van ser visitats amb regularitat mensual durant els anys 1997, 1998 i 1999.

Sanuy_f1_Location_of_the_PEIN_areas_south_of_Leida

Fig. 1. Situació dels espais PEIN en la zona sud de la demarcació de Lleida: 1. Mas de Melons; 2. Erms d’Aitona; 3. Tossals de Torregrossa; 4. Els Bessons; 5. Utxesa, Secà; 6. Tossals de Montmeneu; 7. Serra Llarga; 8. Serra de Bellmunt.
Fig. 1. Location of the PEIN areas south of Leida: 1. Mas de Melons; 2. Erms d’Aitona; 3. Tossals de Torregrossa; 4. Els Bessons; 5. Utxesa, Secà; 6. Tossals de Montmeneu; 7. Serra Llarga; 8. Serra de Bellmunt.

 

Els espais estèpics inclosos en el PEIN es troben situats a la Depressió Central Catalana —part oriental de la Depressió de l’Ebre— concretament a l’àrea meridional de Lleida, on comprenen part de les comarques de la Noguera, el Pla d’Urgell, el Segrià i les Garrigues.

Aquestes terres (taula 1) pertanyen majoritàriament al domini potencial de la màquia continental de garric i arçot (Rhamno lycioidis-Quercetum cocciferae). Conesa et al. (1994) i Conesa (2006) apunten que la màquia en aquest territori correspon a una formació climàcica, que no és pas un bosc, sinó una formació arbustiva alta i densa, que en alguns indrets suporta un estrat discontinu de pins. El factor limitant és sens dubte la manca d’aigua. Aquest tipus de vegetació és particularment perceptible al sud de la ciutat de Lleida. La resta de les zones correspon al domini del carrascar o alzinar continental (Quercetum rotundifoliae) tot i que és difícil trobar restes de petites bosquines. L’estat actual de la màquia i del carrascar és ben diferent del potencial, perquè pràcticament ha desaparegut.

Sanuy-Castella_Taula_1

Taula 1. Característiques dels espais estudiats on es mostren la seva situació geogràfica, altitud màxima i mínima, extensió i llurs coordenades geogràfiques. Dades corresponents a l’any 2006. Table 1. Characteristics of the study areas showing their geographic situation, maximum and minimum altitude, surface area and geographic coordinates. Data for 2006.

 

A continuació s’exposen diverses consideracions per a una millor comprensió de la conformació geogràfica d’alguns espais.

Els Tossals de Torregrossa comprenien dues unitats diferents i allunyades uns set quilòmetres; d’una banda el Tossal de l’Infern i de l’altra el Tossal de Margalef. En l’actualitat aquests espais han estat transformats majoritàriament en camps de conreu.

L’espai dels Bessons consta de dues unitats separades per uns 150 metres. El Tossal Gros de Juneda, al nord, amb 487 metres d’altitud, i un espai que presenta forma de plataforma –amb altituds properes a 500 m– sobre el qual destaquen localment alguns turons.

L’espai d’Utxesa està constituït per l’àrea perimetral dels embassaments de Secà, Utxesa, Ximo i Burgebut, les seves respectives cues, així com retalls dels relleus tabulars que limiten aquells espais humits i que constitueixen els erms de Carrassumada al nord i el turons de la Vall de Secà a l’est.

Els Tossals de Montmeneu comprenen quatre petits sectors sense connexió directa entre ells. El més occidental és el Racó del Cintet; la Punta de Montmeneu està situada mes al nord i inclou el turó de Montmeneu . El sector de Boïgues i l’Espessa Balaguera estan situats al sud.

L’espai de Serra Llarga correspon a un conjunt de tossals en alineació est-oest que s’estén des d’Ivars de Noguera fins a prop de Castelló de Farfanya. La cota màxima és troba al Tossal Gravat.

L’espai de Serra de Bellmunt té una forma allargada, seguint l’alineació en direcció est-oest. Està dividit en dues àrees, separades pel nucli urbà de Bellmunt d’Urgell. La part occidental comprèn la Serra de Morinyol, la Serra de les Quadres, la Font Amarga i els Tossals de Bellmunt; mentre que la part oriental consta del bosc del Boldú, la Quadreta de Castellserà i la Finestra.

En el conjunt de totes les àrees estudiades la temperatura mitjana anual varia entre 13 i 16ºC. El mes de gener és el més fred, amb temperatures mitjanes mensuals d’uns 4-5ºC i temperatures mitjanes mínimes absolutes entre -7 i -3ºC. El mes de juliol és el més càlid, amb temperatures mitjanes mensuals d’uns 25ºC i temperatures mitjanes màximes absolutes entre 35 i 40ºC. Pel que fa a les precipitacions, la mitjana anual vària entre 350-400 mm, amb dos màxims de precipitacions, un a l’abril-maig (juny) i l’altre, normalment una mica inferior, al setembre-octubre, pràcticament tots els mesos presenten una variació interanual molt gran, particularment durant la primavera. L’evapotranspiració potencial, calculada segons el mètode de Thomthwaite, oscil·la entre 750 i 870 mm anuals.

Les dades dels observatoris de Soses i Seròs es poden considerar representatives dels espais dels Erms d’Aitona, els Tossals de Montmeneu i Utxesa. En aquests, la temperatura mitjana anual és alta (36,8 i 38,9ºC), com també ho és la temperatura mitjana de les màximes del mes més càlid (31,3 i 32,9ºC). La temperatura mitjana de les mínimes del mes més fred també és relativament elevada (1,3 i 1ºC). La pluviometria mitjana anual és de 348 i 388 mm.

Les dades de l’observatori de les Borges Blanques es consideren representatives dels espais de Mas de Melons i dels Tossals de Torregrossa, tot i que no ho són gaire del clima de l’espai dels Bessons pel que fa a les temperatures a causa de la diferència d’altituds (427 m a les Borges Blanques i superiors a 500 m a la major part dels Bessons), però és l’observatori més proper a aquest espai. La temperatura mitjana anual és de 39,4ºC; la temperatura mitjana de les màximes del mes més càlid és de 33,6ºC i la temperatura mitjana de les mínimes del mes més fred és de 0,3ºC. La pluviometria mitjana anual se situa en 427 mm.

Les dades dels observatoris d’Alfarràs i Balaguer poden servir de referència per descriure les condicions climàtiques dels espais de la Serra Llarga i de la Serra de Bellmunt, en els quals la temperatura mitjana anual també és alta (37,3 i 37,7ºC), igual que la temperatura mitjana de les màximes del mes més càlid (31,3 i 32,4ºC). La temperatura mitjana de les mínimes del mes més fred, en canvi, ja és més baixa (0,1 i 0,4ºC). La pluviometria mitjana anual és de 413 i 417 mm, respectivament.

Del conjunt d’aquestes dades cal destacar l’elevada temperatura mitjana de les mínimes del mes més fred dels observatoris de Soses i Seròs, probablement perquè les boires hivernals en aquestes zones són menys importants en comparació amb la plana interior. També és remarcable la baixa pluviometria mitjana d’aquestes estacions.

Les dades de l’observatori de les Borges Blanques ja són característiques de les terres de la Depressió sotmeses a les contínues boires hivernals. Cal fer notar també l’increment de precipitacions respecte a la zona de Soses-Seròs. Aquestes característiques climàtiques expliquen l’absència de comunitats termòfiles als espais de Mas de Melons i Tossals de Torregrossa.

Resultats

A l’Annex es presenta el conjunt dels resultats en forma de taula d’espècies i àrees estudiades. A continuació es descriu la fauna vertebrada de cadascun dels espais estudiats.

Sanuy-Castella_Annex

Annex. Relació d’espècies i àrees estudiades de les zones semi-àrides protegides de Catalunya. Annex. Species and studied areas in the semiarid zones in the south west of Catalonia.

 

Mas de Melons
Es tracta d’una de les millors àrees estèpiques de Catalunya. S’hi pot trobar un conjunt d’espais distribuïts en mosaic: pi blanc (Pinus halepensis), garrigues, matolls arbustius i cultius de secà arboris d’ametllers i oliveres.
Entre la fauna d’amfibis es troba la granota verda (Pelophylax perezi), el gripau corredor (Bufo = Epidelea calamita), el gripau comú (Bufo bufo) i el gripau d’esperons (Pelobates cultripes).

A les tolles que hi ha en aquest espai es reprodueixen rèptils com la serp de collaret (Natrix natrix). Així mateix hi són presents el dragó comú (Tarentola mauritanica), el llangardaix ocel·lat (Timon lepidus), el sargantaner gros (Psammodromus algirus), la sargantana ibèrica (Podarcis hispanica) i els ofidis següents: serp verda (Malpolon monspessulanus), serp blanca (Rhinechis scalaris), colobra llisa meridional (Coronella girondica) i escurçó ibèric (Vipera latastei).

Entre els mamífers cal destacar per l’abundància en què es troba el conill (Oryctolagus cuniculus), que es refugia als matolls i s’alimenta als cultius. Hi viu així mateix la llebre (Lepus granatensis), més abundant als plans del nord-oest. També hi són presents la geneta (Genetta genetta), el teixó (Meles meles) i la mostela (Mustela nivalis). A les zones edificades podem trobar la ratapinyada o muricec (Pipistrellus pipistrellus).

La riquesa dels hàbitats és causa directa de la diversitat i riquesa de l’ornitofauna. A les zones on hi ha petits bosquets s’hi reprodueixen espècies com l’astor (Accipiter gentilis), l’aligot (Buteo buteo), el tudó (Columba palumbus), la tórtora (Streptopelia turtur), el gaig blau (Coracias garrulus), el picot verd (Picus viridis), la griva (Turdus viscivorus), el capsigrany (Lanius senator), la mallerenga carbonera (Parus major) i el corb (Corvus corax), entre altres. També hi es present el còlit gris (Oenanthe oenanthe).

Als marges dels camps de cultiu, a les àrees no llaurades i a la garriga trobem la perdiu (Alectoris rufa), el bitxac comú (Saxicola torquata), el tallarol capnegre (Sylvia melanocephala), la trenca (Lanius minor) i el botxí (Lanius excubitor = L. meridionalis). Als conreus de cereal i a les zones de matoll degradat hi ha l’esparver cendrós (Cyrcus pygargus), el tòrlit (Burhinus oedicnemus), la ganga (Pterocles alchata), la terrerola vulgar (Calandrella brachydactyla) i el sisó (Tetrax tetrax). També s’hi observen hivernants com el milà negre (Milvus migrans), el pit-roig (Erithacus rubecula), el tord comú (Turdus philomelos) i el mosquiter comú (Phylloscopus collybita), la titella (Anthus pratensis), la cadernera (Carduelis carduelis) i, ocasionalment, el siboc (Caprimulgus ruficollis).

A les zones d’arbres de secà s’ha observat l’hortolà (Emberiza hortulana). En aquest espai s’han trobat quatre espècies de sílvids: el tallarol de casquet (Sylvia atricapilla) i el tallarol de capnegre (Sylvia melanocephala) als camps de conreu i, als matolls, la tallareta cuallarga (Sylvia undata) i la migrant i estival tallareta vulgar (Sylvia communis).

També podem trobar en dispersió l’àguila cuabarrada (Hieraaetus fasciatus), joves d’àguila daurada (Aquila chrysaetos) i l’arpella pàl·lida (Circus cyaneus). A les edificacions, cada cop més destruïdes, hi nidifiquen entre altres el xoriguer comú (Falco tinnunculus), el mussol comú (Athene noctua) i la collalba grisa (Oenanthe oenanthe). Als terraplens de la zona trobem nombrosos nius d’abellerol (Merops apiaster).

Els erms d’Aitona
Els erms d’Aitona representen el paisatge estepari o semiàrid genuí de la part central de la vall de l’Ebre. Malgrat la forta acció antròpica, aquest espai té un indubtable interès. S’hi poden distingir dues àrees:

a) Àrees de vegetació natural constituïdes per restes de matoll i les comunitats de substitució, bàsicament prats secs i siscallar
Hi destaca la presència de tres espècies d’amfibis (Bufo calamita, Pelobates cultripes i Pelophylax perezi) i vuit espècies de rèptils entre les quals mereixen ser destacades la sargantana cua-roja (Acanthodactylus erythrurus) i el sargantaner gros (Psammodromus algirus).

Les aus presents són les típiques de les zones semiàrides. Hi cacen rapinyaires diürnes com el xoriguer comú (Falco tinnunculus), l’esmerla (Falco columbarius), l’aligot (Buteo buteo) o el milà reial (Milvus milvus). És abundant la presència d’alàudids com l’alosa comuna (Alauda arvensis) o la calàndria (Melanocorypha calandra) i altres passeriformes com la cotxa fumada (Phoenicurus ochruros), la cotxa cua-roja (Phoenicurus phoenicurus) o el còlit gris (Oenanthe oenanthe). Als camps de conreu hi ha el tallarol de casquet (Sylvia atricapilla) i el tallarol de capnegre (Sylvia melanocephala). També són abundants els túrdids: el tord comú (Turdus philomelos), la merla (Turdus merula) i la griva (Turdus viscivorus). Finalment, s’esmenten altres espècies que es troben a l’espai com la gralla de bec vermell (Pyrrhocorax pyrrhocorax) o la trenca (Lanius minor) i el botxí (Lanius meridionalis = L. excubitor).

Entre els mamífers més rellevants podem esmentar l’eriçó clar (Atalerix = Erinaceus algirus), la mostela (Mustela nivalis), el conill (Oryctolagus cuniculus) i la guineu (Vulpes vulpes).

b) Cultius de cereals
Encara que és difícil de posar un límit de distribució de la fauna entre les dues zones, sí que hi ha una fauna particular associada als cereals en la qual destaquen, entre altres espècies, la xurra (Pterocles orientalis), el torlit (Burhinus oedicnemus), el cruixidell (Miliaria calandra) i la llebre (Lepus granatensis).

Tossals de Torregrossa
Es tracta d’un espai caracteritzat per una sèrie d’elevacions que presenten una vegetació de siscallar i d’espartà, que els circumda i proporciona uns interessants espais susceptibles de ser emprats com a refugi.

S’hi constata la presència de quatre espècies d’amfibis: gripau corredor (Bufo calamita), gripau d’esperons (Pelobates cultripes), granota verda (Pelophylax perezi) i també, encara que amb les poblacions molt empobrides, gripau comú (Bufo bufo).

La fauna reptiliana és abundant a la zona; es constata la presència del sargantaner gros (Psammodromus algirus), el sargantaner petit (Psammodromus hispanicus), la sargantana ibèrica (Podarcis hispanica) i el llangardaix ocel·lat (Timon lepidus).

S’observa així mateix la presència de petites poblacions de dragó comú (Tarentola mauritanica). Els ofidis estan representats per quatre espècies: la serp verda (Malpolon monspessulanus), la serp blanca (Rhinechis scalaris) i la serp llisa meridional (Coronella girondica). Hi ha una cita d’escurçó ibèric (Vipera latastei).

Una cinquantena d’espècies d’ocells utilitzen aquest espai per nidificar, alimentar-se o reposar. Podem citar espècies tan significades, per la seva raresa a Catalunya, com el torlit (Burhinus oedicnemus), la ganga (Pterocles alchata) i el sisó (Tetrax tetrax). A més és elevada la presència alàudids: cogullada vulgar (Galerida cristata), cogullada fosca (Galerida theklae), calàndria (Melanocorypha calandra), així com altres passeriformes. També hi ha una important presència de túrdids com la griva (Turdus viscivorus) i de tord ala-roig (Turdus iliacus). A l’anomenat Tossal de l’Infern es troben nidificants com el tudó (Columba palumbus) i, a més a més, les carrasques de la zona són un refugi molt important per a molts tipus d’ocells i dels seus predadors. Passeriformes com el tallarol de casquet (Sylvia atricapilla) i el tallarol capnegre (Sylvia melanocephala) es troben presents en aquest espai. Als tossals tenen una certa importància les poblacions de perdiu (Perdix perdix).

Les poblacions de rapinyaires estan representades per sis espècies diürnes i tres de nocturnes. Són interessants les poblacions hivernants d’aligot (Buteo buteo) per la quantitat d’exemplars que es poden observar, així com els rars de falcó mostatxut (Falco subbuteo) i d’arpella pàl·lida (Circus cyaenus). També hi trobem el milà reial (Milvus milvus), el xoriguer (Falco tinnunculus) i l’esmerla (Falco columbarius). Entre les nocturnes citem l’òliba (Tyto alba), el mussol banyut (Asio otus) i el mussol comú (Athene noctua).

La zona és un bon refugi per als mamífers, dels quals podem citar tres espècies d’insectívors: l’eriçó clar (Atalerix algirus) i dues musaranyes, la comuna (Crocidura russula) i la nana (Suncus etruscus); també hi trobem quatre espècies de rosegadors, dels quals citem la rata cellarda (Elyomis quercinus) i el talpó comú (Microtus duodecimcostatus). També hi ha guineus (Vulpes vulpes) i mosteles (Mustela nivalis) i s’han trobat rastres de fagina (Martes foina), de geneta (Genetta genetta) i de teixó (Meles meles).

Les poblacions de conill (Orictolagus cuniculus) han disminuït en els darrers anys, com també el nombre de llebres (Lepus granatensis). Es constata la presència de senglars (Sus scrofa).

Els Bessons
En aquest espai, a més d’una zona ocupada majoritàriament per cereals de secà, hi ha una interessant cobertura arbòria o arbustiva encara que d’extensió limitada. No es tracta, per tant, d’una zona estrictament estèpica com els Erms d’Aitona, i no hi trobem espècies com la ganga (Pterocles alchata), la xurra (Pterocles orientalis) o el gaig blau (Coracius garrulus), però sí fauna procedent de les serres immediates, bé sigui de la Serra del Tallat o de les serres pertanyents al Sistema Prelitoral Català.

L’herpetofauna de la zona presenta, entre els amfibis, el gripau comú (Bufo bufo), el gripau corredor (Bufo calamita), el tòtil (Alytes obstetricans) i la granota comuna (Pelophylax perezi). Els rèptils presents són el dragó comú (Tarentola mauritanica), el sargantaner gros (Psammodromus algirus), la sargantana ibèrica (Podarcis hispanica), el llangardaix ocel·lat (Timon lepidus) i el vidriol (Anguis fragilis) i, com a ofidis, la serp blanca (Rhinechis scalaris), la serp verda (Malpolon monspessulanus) i la serp llisa meridional (Coronella girondica).

L’espai té una bona presència d’alàudids: cogullada vulgar (Galerida cristata), cogullada fosca (Galerida theklae), cotoliu (Lullula arborea), calàndria (Melanocorypha calandra) i terrerola vulgar (Calandrella brachydactyla), de fringíl·lids com la cadernera (Carduelis carduelis), el verdum (Carduelis chloris) i el gafarró (Serinus serinus), a més de motacíl·lids com el trobat (Anthus campestris) o la titella (Anthus pratensis). S’han observat túrdids com la merla (Turdus merula), el tord comú (Turdus philomelos), el tord ala-roig (Turdus iliacus) o la griva (Turdus viscicorus), a més d’altres ocells com el pit-roig (Erithacus rubecula) o el còlit ros (Oenanthe hispanica). Altres passeriformes observats són el tallarol de casquet (Sylvia atricapilla) i el tallarol de capnegre (Sylvia melanocephala) i, a l’estiu, poblacions de bosqueta vulgar (Hippolais polyglota).

Són molt abundants els còrvids, especialment les garses (Pica pica) i les cornelles (Corvus corone), com també els corbs (Corvus corax), gralles (Corvus monedula), gaigs (Garrulus glandarius) i fins i tot exemplars de gralla de bec roig (Pyrrhocorax pyrrhocorax). Altres aus presents a l’espai són el sisó (Tetrax tetrax), el tòrlit (Burhinus oedicnemus), el tudó (Columba palumbus), la tórtora (Streptopelia turtur), el cucut (Cuculus canorus), l’abellerol (Merops apiaster), la puput (Upupa epops) i passeriformes com el capsigrany (Lanius senator), l’estornell vulgar (Sturnus vulgaris), el gratapalles (Emberiza cirlus), l’enganyapastors (Caprimulgus europaeus) i el cruixidell (Miliaria calandra).

Amb referència als rapinyaires diürns, s’han observat l’esparver cendrós (Cyrcus pygargus), l’esmerla (Falco columbarius), el xoriguer comú (Falco tinnunculus) i l’esparver vulgar (Accipiter nisus). El lloc també és utilitzat per l’astor (Accipiter gentilis). A l’hivern augmenten de manera notable les poblacions d’aligot (Buteo buteo). Durant l’estiu s’observen el falcó mostatxut (Falco subbuteo), l’àguila marcenca (Circaetus gallicus) i, fins i tot, la cuabarrada (Hieraaetus fasciatus). També s’han vist exemplars subadults d’àguila daurada (Aquila chrysaetos). Amb referència a les rapinyaires nocturnes s’esmenten el mussol comú (Athene noctua), el gamarús (Strix aluco) i el mussol banyut (Asio otus). Com a espècies cinegètiques es troben la perdiu (Alectoris rufa) i, molt minvades, poblacions estacionals de guatlla (Coturnix coturnix).

Els mamífers estan representats, a més dels insectívors (tres espècies), pels rosegadors (cinc espècies) i per mustèlids com la mostela (Mustela nivalis), la fagina (Martes foina) i la fura (Mustela putorius). També es poden trobar bones poblacions de guineus (Vulpes vulpes) i de senglars (Sus scrofa). Han sofert un fort descens les poblacions de lagomorfs. S’ha constatat la presència del rat penat comú o muricec comú (Pipistrellus pipistrellus).

Utxesa-Secà
A la zona protegida es distingeixen dues àrees perfectament diferenciades: una que correspon a un hàbitat aquàtic i la seva àrea d’influència, i un ecosistema estèpic propi de les zones semiàrides o estèpiques de la Depressió Central de l’Ebre.

a) Hàbitat aquàtic: per a l’estudi de la primera zona s’han distingit els següents biòtops o hàbitats faunístics, segons l’estructura ecològica i l’estructura del substrat. 1. Canyissar; 2. Salobrar; 3. Arbredes; 4. Hàbitat aquàtic (sensu stricto).

1. Canyissar
Moltes aus nidificants troben en aquest lloc condicions idònies per reproduir-se, des d’espècies amb problemes de conservació com l’agró roig (Ardea purpurea), l’arpella (Circus aeroginosus) o el martinet menut (Ixobrychus minutus), fins a d’altres com l’agró roig (Ardea cinerea). També trobem el cabussó emplomallat (Podiceps cristatus) i el cabusset (Tachybaptus ruficollis). Pel que fa als passeriformes palustres que nidifiquen, a la zona trobem el repicatalons (Emberiza schoeniclus) i la boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus). També hi nidifiquen espècies més comunes com el balquer (Acrocephalus arundinaceus), el trist (Cisticola juncidis) i el rossinyol bord (Cettia cetti). També hi ha presència de boscaler comú (Locustella luscinioides).

2. Salobrar
La suavitat dels marges de l’embassament permet que algunes extensions, com les parts baixes dels barrancs que aboquen al pantà, presentin un nivell freàtic d’aigua constant a l’interior del subsòl. L’existència d’aquesta aigua subterrània i l’evaporació constant condueixen a l’aflorament de sals (clorur sòdic principalment) que permeten l’establiment de comunitats halòfiles. A les zones amb vegetació halòfila formades per vegetació baixa poden nidificar espècies d’alàudids que abunden als camps de cereals de secà veïns. Les petites dimensions que presenten, però, no han permès l’establiment d’una fauna vertebrada més especialitzada en el tipus d’ambient halòfil.

3. Arbredes dels marges
Als marges poc abruptes del pantà es desenvolupen petits retalls de bosc de ribera. Moltes espècies d’aus que s’alimenten als cultius propers troben aquí espais on refugiar-se i reproduir-se. S’hi esmenten, entre altres, la tórtora (Streptopelia turtur) i el tudó (Columba palumbus).

4. Hàbitat aquàtic (sensu stricto)
Aquesta zona és rica en batracofauna. S’hi troben la reineta meridional (Hyla meridionalis), el tòtil (Alytes obstetricans), la granota comuna (Pelophylax perezi), el gripau comú (Bufo bufo), el gripau corredor (Bufo calamita), i la granoteta de punts (Pelodytes punctatus). La serp d’aigua (Natrix maura) i la colobra de collaret (Natrix natrix) també habiten aquest medi, així com la tortuga de rierol (Mauremys leprosa) i, malauradament, cada cop són més abundants les tortugues no natives conegudes com a tortugues de Florida (Trachemys scripta i altres espècies). A l’embassament són molt abundants els ànecs, especialment l’ànec collverd (Anas platyrhynchos) que nidifica de forma regular. Entre altres espècies d’ànecs de l’espai citarem l’ànec cullerot (Anas clypeata), l’ànec griset (Anas strepera), l’ànec xiulador (Anas penelope), l’ànec cuallarg (Anas acuta), el morell de cap roig (Aythya ferina) i el morell de plomall (Aythya fuligula), el xarxet comú (Anas crecca) i els nidificants rascló (Rallus aquaticus), polla d’aigua (Gallinula chloropus) i fotja (Fulica atra). Des de la fi dels anys setanta no s’han vist espècimens de bitó comú (Botaurus stellaris) a l’embassament. Darrerament han augmentat de forma notable les poblacions de corb marí gros (Phalacrocorax carbo) i també s’hi troben presents mamífers com la rata d’aigua (Arvicola sapidus). L’ictiofauna present a l’embassament està composta per set espècies de peixos: carpa (Cyprinus carpio), barb (Barbus graellsii), madrilla (Chondrostoma miegii), carpí daurat (Carassius auratus), bagra comuna (Leuciscus cephalus), peix gat (Ictalurus melas) i gambúsia (Gambusia holbrooki). Pel que fa a espècies com el lluç de riu (Esox lucius) i el cabilat (Gobio gobio), les seves poblacions són en aquests moments molt minses.

b) Zona semiàrida o estèpica: comprèn els erms de Carrasumada i de Sunyer
Es troben en aquesta zona: a) una àrea de vegetació natural molt degradada i amb un impacte dels ramats d’ovelles i cabres molt acusat, i b) una zona amb cultius de cereals de secà, cada vegada més reduïts a causa dels nous cultius en regadiu amb fruiters.
El gripau d’esperons (Pelobates cultripes) i el gripau corredor (Bufo calamita) són espècies abundants a l’espai, en el qual trobem, així mateix, rèptils com el sargantaner gros (Psammodromus algirus) i el sargantaner petit (Psammodromus hispanicus), el llangardaix ocel·lat (Timon lepidus) i la sargantana ibèrica (Podarcis hispanica). Els ofidis estan representats per la serp d’escala (Rhinechis scalaris), la serp verda (Malpolon monspessulanus) i l’escurçó ibèric (Vipera latastei). També s’ha observat, encara que amb la població reduïda, la colobra llisa meridional (Coronella girondica).

Amb referència a les aus, es poden trobar les típiques dels erms com ara el sisó (Tetrax tetrax), la xurra (Pterocles orientalis) i el torlit (Burhinus oedicnemus). A part dels alàudids i sílvids, habiten a la zona el trobat (Anthus campestris) i la trenca (Lanius minor). A la zona de cultius volen la puput (Upupa epops), la titella (Anthus pratensis), la griva (Turdus viscivorus), el capsigrany (Lanius senator), el gafarró (Serinus serinus), el passerell (Carduelis cannabina) i el verdum (Carduelis chloris), entre altres. Petis ocells sedentaris com els sílvids, el tallarol de casquet i la tallareta cuallarga (Sylvia atricapilla i Sylvia undata) també hi son presents. Com a espècies cinegètiques trobem la perdiu (Alectoris rufa) i, durant l’estiu, la guatlla (Coturnix coturnix), encara que les poblacions són cada cop més reduïdes.

La mastofauna està representada pel ratolí mediterrani (Mus spretus), la rata comuna (Rattus norvegicus), l’eriçó clar (Atalerix algirus), el talpó comú (Microtus duodecimcostatus), la mostela (Mustela nivalis), la fagina (Martes foina), el turó o fura (Mustela putorius), el teixó (Meles meles) i la guineu (Vulpes vulpes). El ratpenat de musell llarg (Myotis myotis) i la rata-pinyada o muricec (Pipistrellus pipistrellus) també són presents a les zones pròximes al pantà.

Tossals de Montmeneu
L’espai presenta una sèrie de biòtops en mosaic que li confereixen una riquesa singular. En aquest espai es troben:

Pinedes de pi blanc (Viburnum-Quercetum ilicis + Erico Thymelacet-tinctoriae) on hi ha espècies d’aus rapinyaires diürnes com l’astor (Accipiter gentilis), l’aligot (Buteo buteo) o el milà reial (Milvus milvus), o bé rapinyaires nocturnes com el mussol banyut (Asio otus). També són presents en aquesta àrea altres espècies nidificants com la xixella (Columba oenas), el tudó (Columba palumbus), la tórtora (Streptopelia turtur), la merla (Turdus merula), el trencapinyes (Loxia curvirostra) i el capsigrany (Lanius senator). Aquesta pineda presenta possibilitats com a zona d’hivernada per a aus frugívores, principalment de la família Turdidae, que a les oliveres abandonades i al vesc que parasita els pins troben recursos tròfics dels quals no disposen, o són rars, fora de l’enclavament. Només es detecta al sotabosc una certa presència del rossinyol (Luscinia megarhynchos) i el pit-roig (Erithacus rubecula). Les aus presents són espècies que viuen als marges del bosc, com ara determinats fringíl·lids com el verdum (Carduelis chloris), el passerell comú (Carduelis cannabina), la cadernera (Carduelis carduelis), el pinsà comú (Fringilla coelebs) i el gafarró (Serinus serinus) o emberízids com el sit negre (Emberiza cia) i el gratapalles (Emberiza cirlus). Aquest poblament ornític es pot interpretar com una conseqüència de la joventut de la pineda i el seu caràcter de bosc illa. També s’ha detectat la presència de la mallerenga carbonera (Parus major). Els mamífers estan prou representats amb espècies com la geneta (Genetta genetta), la mostela (Mustela nivalis) i el turó (Mustela putorius). A les zones més boscoses trobem rastres que detecten la presència de fagina (Martes foina) i s’han observat dejeccions de gat salvatge (Felis sylvestris). A més hi ha abundants senglars (Sus scrofa) en tota aquesta zona. Els dos gripaus del gènere Bufo, el corredor (Bufo calamita) i el comú (Bufo bufo), també són presents, així com la granota comuna (Pelophylax perezi) i el tòtil (Alytes obstetricans).
Al Matollar es troben aus com el tallarol capnegre (Sylvia melanocephala), la cotoliu (Lullula arborea) i el botxí (Lanius meridionalis).

Les perdius (Alectoris rufa) també hi són presents i es poden trobar als cultius cerealístics o entre els arbres de secà juntament amb sílvids com la tallareta cuallarga (Sylvia undata).

A l’espai hi ha rèptils com el sargantaner gros (Psammodromus algirus), la sargantana ibèrica (Podarcis hispanica) i el llangardaix ocel·lat (Timon lepidus). També s’hi troben petites poblacions de dragó comú (Tarentola mauritanica).

Entre els mamífers destacar la presència del talpó comú (Microtus duodecimcostatus), eriçó clar (Atalerix algirus) i mostela (Mustela nivalis). La densitat de conills (Oryctolagus cuniculus) ha disminuït en els darrers anys.

Són molt interessants els hàbitats rupícoles que es troben en aquesta zona de l’espai, amb poblacions d’abellerol (Merops apiaster) i d’altres rapinyaires com l’àguila marcenca (Circaetus gallicus), l’aufrany (Neophron percnopterus) i el milà reial (Milvus milvus).
Les construccions humanes han estat colonitzades per la xixella (Columba oenas), la puput (Upupa epops), el pardal roquer (Petronia petronia), el ratpenat o muricec (Pipistrellus pipistrellus) i el xot (Otus scops). També cal citar altres quiròpters dels gèneres Rhinolphus, Myotis i Tadarida. Als cultius de secà s’observen l’esparver cendrós (Circus pygargus), el tòrlit (Burhinus oedicnemus), la ganga (Pterocles alchata) i diverses espècies de sílvids i alàudids. En els darrers anys no s’han vist ni la xurra (Pterocles orientalis) ni la merla blava (Monticola solitarius). A les zones més sorrenques es troba el gripau d’esperons (Pelobates cultripes) i a les d’arbres de secà hi habiten el gripau corredor (Bufo calamita) i rèptils com el sargantaner gros (Psammodromus algirus), la sargantana ibèrica (Podarcis hispanica) i el llangardaix ocel·lat (Timon lepidus). Entre els ofidis, la serp verda (Malpolon monspessulanus), la serp blanca (Rhinechis scalaris) i l’escurçó ibèric (Vipera latastei). Els mamífers presents són el talp comú (Microtus duodecimcostatus), el ratolí de camp (Mus spretus) i predadors com la mostela (Mustela nivalis) i el teixó (Meles meles).

Serra llarga
L’espai es troba situat al nord d’una extensa zona semiàrida ocupada per cultius de cereals de secà. A l’espai protegit es poden trobar petits bosquets de pi blanc (Pinus halepensis) i zones més degradades de matoll de romaní. En moltes ocasions, aquesta zona és utilitzada com a refugi per espècies que troben els seus recursos alimentaris als plans pròxims.

Es constata la presència de quatre espècies d’amfibis. Petites poblacions de gripau comú (Bufo bufo) a la zona boscosa i de gripau d’esperons (Pelobates cultripes) a la zona més xèrica de l’espai. És abundant el gripau corredor (Bufo calamita), així com la granota verda (Pelophylax perezi), aquesta darrera més abundant a les petites deus que es troben al barranc del Pla, al camí de la Figuera o en altres llocs on apareixen surgències d’aigua.

Els rèptils estan representats per una bones poblacions de sargantana ibèrica (Lacerta hispanica) i de llangardaix ocel·lat (Timon lepidus) i també s’hi troben altres espècies com el sargantaner gros (Psammodromus algirus) i el sargantaner petit (Psammodromus hispanicus). A les masies i altres construccions antròpiques es pot trobar el dragó comú (Tarentola mauritanica). En els darrers anys s’aprecia un increment en les poblacions de vidriol (Anguis fragilis). Els ofidis presents són la serp verda (Malpolon monspessulanus), la serp blanca (Rhinechis scalaris), la serp llisa meridional (Coronella girondica) i, al barranc de les Sabines, s’han vist exemplars d’escurçó ibèric (Vipera latastei).

Superen llargament les setanta les espècies ornítiques que nidifiquen o que es poden observar a la zona. Aquest espai està situat entre els plans existents de la carretera de Balaguer a Alfarràs al Noguera Ribagorçana i Segre, i pel nord amb les primeres serres prepirinenques. En aquesta zona es troben espècies pròpies de diferents hàbitats, des de les estèpiques com l’esparver cendrós (Circus pygargus) fins a d’altres com els voltors (Gyps fulvus) que nidifiquen a la serra del Montsec. A la zona es compten unes 26 espècies d’insectívors, 20 de granívors, sis de predadors i 12 d’omnívors, a les quals s’han d’fegir 12 espècies de rapinyaires diürnes i tres d’estrigiformes, entre les quals destaquem el mussol banyut (Asio otus).

Espècies com el sisó (Tetrax tetrax) i el tòrlit (Burhinus oedicnemus) són molt abundants en aquest espai i entre les aus estèpiques hi podem trobar la ganga (Pterocles alchata), el gaig blau (Coracias garrulus) i diferents alàudids: cogullada fosca (Galerida theklae), cogullada vulgar (Galerida cristata), calàndria (Melanocorypha calandra) i terrerola vulgar (Calandrella brachydactyla), a més de nombroses grives (Turdus viscivorus) i el tord ala-roig (Turdus iliacus), aquests durant l’hivern. Són molt abundants les poblacions de còrvids (fins a sis espècies). Trobem sílvids com la tallareta cuallarga (Sylvia undata) i el tallarol capnegre (Sylvia melanocephala) o el de casquet (Sylvia atricapilla).

Els corrents tèrmics que es produeixen a la cara sud de la serra provoquen l’ascensió de l’aire carregat d’insectes que són aprofitats per animals com el falciot (Apus apus) o l’oreneta cuablanca (Delichon urbica). Als bosquets de pi blanc nidifiquen columbiformes com el tudó (Columba palumbus).

Pel que fa a aus rapinyaires, a més de l’esparver cendrós (Circus pygargus) s’hi troben l’arpella pàl·lida (Circus cyaneus), que durant l’hivern substitueix l’espècie anterior.

També a l’hivern es poden observar espècies com l’esmerla (Falco columbarius). El xoriguer (Falco tinnunculus) és molt freqüent a la zona, on també s’observa el falcó peregrí (Falco peregrinus). Poblacions procedents d’altres zones com l’estival falcó mostatxut (Falco subbuteo) o l’hivernant milà negre (Milvus migrans) vénen a caçar a l’espai. Durant l’hivern hi apareixen un gran nombre d’aligots (Buteo buteo). Es poden veure en vol joves en dispersió d’àguila daurada (Aquila chrysaetos) i cuabarrada (Hieraaetus fasciatus), així com adults d’àguila cuabarrada (Hieraaetus fasciatus) i de marcenca (Circaetus gallicus). Durant l’hivern es poden observar aufranys (Neophron percnopterus) i en qualsevol època de l’any voltors (Gyps fulvus). Cal ressaltar la presència del xoriguer petit (Falco naumanni), una espècie molt escassa que tot i nidificar fora de l’espai l’utilitza en moltes ocasions com a lloc de caça. Diferents especies de còrvids són presents a l’espai, on destaca el corb (Corvus corax).

Amb referència a la mastofauna (fins a 21 espècies), en aquest espai es poden trobar quatre espècies d’insectívors: dues espècies d’eriçons, l’europeu (Erinaceus europaeus) i l’eriçó clar (Erinaceus algirus), i dues de musaranyes, la musaranya comuna (Crocidura russula) i la musaranya nana (Suncus etruscus); cinc de rosegadors: esquirol (Sciurus vulgaris), rata cellarda (Elyomis quercinus) (sobretot als petits bosquets), rata comuna (Rattus norvegicus) (prop de les pletes de bestiar), el ratolí mediterrani (Mus spretus) i el talpó comú (Microtus duodecimcostatus).

Últimament ha augmentat la presència de senglar (Sus scrofa) a la zona mentre que, per contra, cada cop són més reduïdes les poblacions de lagomorfs: conill (Orictolagus cuniculus) i llebre (Lepus granatensis o potser també Lepus europaea). Entre els predadors (sis espècies) trobem la mostela (Mustela nivalis), la fagina (Martes foina), el turó (Mustela putorius), la guineu (Vulpes vulpes) i la geneta (Genetta genetta).
Quant als quiròpters, hem d’assenyalar que hi ha una població de ratpenat de ferradura gran (Rinolophus ferrum-equinim) molt interessant i que, a més, es pot trobar el ratpenat de ferradura mediterrani (Rinolophus euryale) i exemplars de ratpenat de cova (Miniopterus schreibersii). A falta de confirmació, aquestes poblacions procedeixen de les coves que es troben al nord i als marges del curs del riu Noguera Ribagorçana.

Serra de Bellmunt
La situació geogràfica fa que sigui un espai de confluència d’espècies de diverses zones, on podem trobar espècies típiques de zones semiàrides o pròpies de cultius de cereals de secà com el sisó (Tetrax tetrax) o el torlit (Burhinus oedicnemus), procedents de les zones properes i situades al nord (Pla de l’Om, l’Espartal i els Plans), i alhora altres espècies procedents de les zones agrícoles de regadiu situades al sud. També hi trobem espècies animals procedents de les estribacions prepirinenques, sobretot durant l’hivern.

Malgrat l’absència d’espais amb aigua o de deus o fonts en els límits estrictes de l’espai, hi podem trobar almenys quatre espècies d’amfibis que s’alimenten o es refugien als caus: gripau corredor (Bufo calamita), gripau d’esperons (Pelobates cultripes) i granota verda (Pelophylax perezi). També hi ha petites poblacions de gripau comú (Bufo bufo). La distribució de la fauna reptiliana es troba dividida en dues zones, una d’eminentment estèpica i una altra de matolls o bosquets. En concret, hi trobem cinc saures: dragó comú (Tarentola mauritanica), en parets de corrals o altres construccions agrícoles, sargantaner gros (Psammodromus algirus), hi ha una cita de sargantaner petit (Psammodromus hispanicus), llangardaix ocel·lat (Timon lepidus), sargantana ibèrica (Lacerta hispanica) i dos ofidis, la serp verda (Malpolon monspessulanus) i la serp blanca (Rhinechis scalaris).

Hi ha prop d’una seixanta d’espècies d’aus presents a l’espai, 20 de granívores, 17 d’insectívores, sis de predadors, una desena d’omnívores i 15 de rapinyaires. Hi destaquen espècies d’hàbitats estèpics com el sisó (Tetrax tetrax), molt abundant, o el torlit (Burhinus oedicnemus). Són nombroses les poblacions d’alàudids i de fringíl·lids. A zona es troben espècies escasses a Catalunya com el gaig (Coracias garrulus) o el cucut reial (Clamator glandarius). Són molt notables les poblacions estivals d’abellerols (Merops apiaster) i, també a l’estiu, hi apareix el rar siboc (Caprimulgus ruficollis). Els còrvids són abundants i, a part de de l’omnipresent garsa (Pica pica), es troben espècies com la cornella (Corvus corone), la gralla (Corvus monedula) o el corb (Corvus corax), aquests dos darrers de pas o en dispersió. Hi ha sílvids com la tallareta cuallarga (Sylvia undata) en zones de brolles o màquies, i d’altres com el tallarol capnegre (Sylvia melanocephala) o el de casquet (Sylvia atricapilla).

Són comuns el xoriguer (Falco tinnunculus) i l’esparver cendrós (Circus pygargus), que cacen a l’espai. Durant l’hivern hi apareix l’arpella pàl·lida (Circus cyaneus). Acompanyant al xoriguer (Falco tinnunculus) hi ha altres falcònids, l’esmerla (Falco columbarius) durant l’hivern i el falcó mostaxut (Falco subbuteo) el falcó peregrí (Falco peregrinus) a l’estiu. També en dispersió o com a espècies visitants trobem l’àguila reial (Aquila chrysaetos) i la cuabarrada (Hieraaetus fasciatus) i, menys abundant l’àguila marcenca (Circaetus gallicus). No hi ha constància de la presència d’aufranys (Nephron pernopterus), però sí de voltors (Gyps fulvus). Entre les camps de cereal nia l’esparver cendrós (Circus pygargus).

La mastofauna de l’espai està representada per l’eriçó clar (Erinaceus algirus) i les dues musaranyes, la musaranya comuna (Crocidura russula) i la musaranya nana (Suncus etruscus). No hi ha constància de l’eriçó europeu tot i que hi podria ser present. També hi trobem la rata cellarda (Elyomis quercinus), el ratolí mediterrani (Mus spretus), la rata comuna (Rattus norvegicus), el ratolí casolà (Mus musculus), el talpó comú (Microtus duodecimcostatus) i l’esquirol (Sciurus vulgaris). És abundant la presència del senglar (Sus scrofa). Entre els predadors trobem la mostela (Mustela nivalis), el turó o fura de bosc (Mustela putorius) i la guineu (Vulpes vulpes).

Conclusions

Els espais del PEIN situats al sud de les terres de Lleida presenten un fort component estèpic o semiàrid principalment els espais de: Mas de Melons, Erms d’Aitona, Utxesa (la part amb cultius i secà), Tossals de Torregrossa i els Bessons (malgrat el component de garriga). D’altra banda, s’hi troben zones de bosquines o boscos mediterranis que afegeixen riquesa a la fauna respectiva. Es presenta a més la zona humida del pantà d’Utxesa.

Com a conclusió i a manera de resum presentem les espècies presents als espais estudiats.
Cinc espècies d’amfibis: granota verda (Pelophylax perezi), gripau corredor (Bufo calamita), gripau comú (Bufo bufo), gripau d’esperons (Pelobates cultripes) i tòtil (Alytes obstetricans).

Deu espècies de rèptils, entre les quals hi ha sis saures: dragó comú (Tarentola mauritanica), sargantana cua-roja (Acanthodactylus erithrurus), sarganter gros (Psammodromus algirus), sargantana petita (Psammodromus hispanicus), sargantana ibèrica (Podarcis hispanica) i llangardaix ocel·lat (Timon lepidus), i quatre ofidis: serp blanca (Rhinechis scalaris), serp verda (Malpolon monspessulanus), serp llisa meridional (Coronella girondica) i escurçó ibèric (Vipera latastei).

Entre els mamífers hem d’esmentar: l’eriçó clar (Erinaceus algirus), l’eriçó europeu (Erinaceus europaeus), la musaranya comuna (Crocidura russula), la musaranya nana (Suncus etruscus), la llebre (Lepus granatensis), el conill (Oryctolagus cuniculus), la rata cellarda (Elyomis quercinus), el ratolí de camp (Apodemus sylvaticus), la rata comuna (Rattus norvegicus), el ratolí mediterrani (Mus spretus), el talpó comú (Microtus duodecimcostatus), l’esquirol (Sciurus vulgaris), el senglar (Sus scrofa), la guineu (Vulpes vulpes), la mostela (Mustela nivalis), al turó o fura (Mustela putorius), la fagina (Martes foina), el teixó (Meles meles), la geneta (Genetta genetta), possiblement el gat salvatge (Felis sylvestris), el ratpenat de musell llarg (Myotis myotis), la rata pinyada o muricec comú (Pipistrellus pipistrellus) i el rat penat orellut meridional (Plecotus austriacus).
Les aus es presenten a la taula 2, on es mostren la seva fenologia i el seu hàbitat.

Sanuy-Castella_Taula_2

Taula 2. Llistat de les espècies presents en els espais: Mas de melons, Erms d’Aitona, Utxesa (part amb cultius i secà), Tossals de Torregrossa i Els Bessons. Table 2. List of species present in the areas: Mas de melons, Erms d’Aitona, Utxesa (zone with crops and dryland), Tossals de Torregrossa i Els Bessons.

 

Pel que fa a l’espai inclòs al PEIN dels Bessons, cal afegir-hi aus boscanes, algunes de procedents de serres properes com la del Tallat o fins i tot de més llunyanes, com la de Prades. Amb referència a la Serra Llarga i a la Serra de Bellmunt, hem d’assenyalar l’existència d’un component que les diferencia de la resta: la fauna procedent de zones més septentrionals, és a dir del Prepirineu, atès que aquestes dues serres són considerades sovint serres marginals dels Pirineus. Aquest fenomen és especialment accentuat durant l’hivern, i més encara quan es produeix un fort descens de temperatures. Montmeneu, a part de la zona pròpiament estèpica o semiàrida, presenta unes considerables extensions de pi blanc que la diferèncien de la resta dels espais. Aquesta zona és emprada com a territori de caça per predadors. A la taula 3 es presenten les espècies pròpies d’aquests tres darrers espais.

Sanuy-Castella_Taula_3

Taula 3. Llistat de les espècies que a més de les que figuren a la taula 1 es poden trobar als espais de Montmeneu, Serra Llarga-Serra de Bellmunt i Montmeneu. Table 3. LIst of species found in the areas of Montmeneu, Serra Llarga-Serra de Bellmunt i Montmeneu, besides those listed in table 1.

 

Sens dubte es tracta de la zona més diferenciada del conjunt de tots els espais considerats a l’estudi. Aquesta zona correspon a l’espai reconegut al PEIN d’Utxesa-Secà i, concretament, a l’embassament del mateix nom. Les espècies d’ocells existents a la zona humida de l’espai (s’inclouen els ocells visitants procedents d’altres zones però que es poden observar a la rodalia de l’embassament) se citen a la taula 4.

Sanuy-Castella_Taula_4

Taula 4. Llistat de les espècies presents en els espais corresponents a l’embassament d’Utxesa-Secà. Table 4. List of species found in the zones corresponding to the Utxesa-Secà dam.

Referències

Aixalà, X., 1987. Els Ocells de les Terres de Ponent. Ed. Dilagro. Lleida.
Braun-Blanquet, J & de Bolòs, O., 1957. Les groupements végétaux du bassin moyen de l’Ebre et leur dynamisme. Anal. Est. Exp. Aula-Dei, 5(1-4): 1-26. Saragossa.
Calvet, J., Estrada , J., Mañosa, S., Moncasí, F. & Solans, J., Eds., 2004. Els ocells de les terres de Lleida. Pagés Editors. Lleida.
Casals, F. & Sanuy, D., Eds. 2006. La fauna vertebrada de les terres de Lleida.Universitat de Lleida. Lleida.
Clavell, J., 2002. Catàleg dels ocells dels Països Catalans. Lynx Edicions. Barcelona.
Conesa, J. A., 2006. La vegetació: a La fauna vertebrada de les terres de Lleida. Casals & Sanuy Eds. Universitat de Lleida. Lleida.
Conesa, J. A., Moyoral, A., Pedrol, J. & Recasens, J., 1994. El paisatge vegetal dels espais d’interès natural de Lleida: àrea meridional. I.E.I., Lleida.
Estrada, J., Mañosa, S., Bota, G. & Moncasí, F., 2003. Present i futur de l’avifauna dels secans de caire estèpic de la plana de Lleida. Butll. Inst. Cat. Hist. Nat., 71: 155-168.
Estrada, J., Pedrocchi, V., Brotons, L. & Herrando, S., Eds., 2004. Atles dels ocells nidificants de Catalunya. 1999-2002. Institut català d’Ornitologia (ICO). Lynx Edicions. Barcelona.
Gosálbez, J., 1987. Fauna dels Països Catalans. En: Geografia Física dels Països Catalans: 159-180. Ed. Ketres, Barcelona.
Gosálbez, J. & López-Fuster, M. J., 1985. The natural communities of small mammals (Insectivores and Rodents) of Catalonia (Spain). Misc. Zool., 9: 375-387.
Gosálbez, J., López-Fuster, M. J., Götzens, G. & Sans-Coma, V., 1985. El poblament del petits mamífers (Insectivora i Rodentia) a Catalunya. Requeriments ambientals i distribució geogràfica. Butll. Inst. Cat. Hist. Nat., 52 (Sec. Zool., 6): 209-230.
Llorente, G. A., Montori, A., Santos, X. & Carretero, M. A., 1995. Atles dels amfibis i rèptils de Catalunya i Andorra. Ed. El Brau, Figueres.
Ruiz-Olmo, J. & Aguilar, A., Eds., 1995. Els Grans Mamífers de Catalunya i Andorra. Lynx Edicions, Barcelona.
Sanuy, D. & Bovet, P., 1997. A comparative study on the paths of five anura species. Behav. Proc., 41: 193-199.
Vives-Balmaña, M. V., 1984. Els amfibis i els rèptils de Catalunya. Ed. Ketres, Barcelona.

Content appears on: